Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

La Contribución de la "nueva izquierda" al resurgir de la democracia española, 1957 - 1976
Heine, Hartmut

En: España bajo el franquismo / Josep Fontana (Ed.). Barcelona : Crítica, 1986. p. 142-159
ISBN 8474232848

Aquesta fou una de les primeres publicacions acadèmiques que es realitzaren sobre l'Esquerra radical. La visió de conjunt que mostra sobre els orígens i el desenvolupament del que l'autor anomena "noves esquerres" manté encara bona part de la seva validesa. Heine pren en consideració el canvi generacional i el paper protagonista que els estudiants de classe mitjana -tot i que també de joves obrers- per explicar el sorgiment d'aquests moviment, no reduint-ho, però, a un simple xoc generacional. Contràriament, focalitza en tota una sèrie d'imputs que molt jovent socialitzat el els ambients politicoculturals dels darrers anys cinquanta rebé. La crítica esgrimida per aquests al comunisme d'arrel soviètica arran de les denúncies dels crims stalinistes per Krushev al XX Congrés del PCUS i de la invasió d'Hongria per part de les tropes del Pacte de Varsòvia el 1956 o, en el pla domèstic, l'oposició a la política de "reconciliació nacional", que hom entenia com l'abandonament definitiu de la perspectiva revolucionària del PCE, propiciarien l'aparició dels primers grups de "nova esquerra". En el pla internacional, l'autor no menysté el trencament dels aparentment inalterables equilibris de força establerts després de la segona guerra mundial amb el desenvolupament d'un comunisme alternatiu al soviètic a Xina, les guerres d'alliberament nacional a les antigues colònies, o la constatació aparent que la revolució també era possible a Europa, com mostrar el maig del 68. Heine considera, tanmateix, que aquestes organitzacions van jugar un paper d'importància en les lluites obreres dels anys setanta, doncs la seva capacitat de mobilització, si bé desigual, seria rellevant a determinades zones com Catalunya o Euskadi, tot contribuint a al debilitament de la dictadura en la seva etapa final.